El 19 d'octubre de 1868 neix la pesseta com a unitat monetària per decret del Govern Provisional després de l'enderrocament d'Isabel II. Aquest mateix govern decideix centralitzar tota la producció a la Seca* de Madrid, origen del que avui és la FNMT-RCM. Des de llavors s'han encunyat a la Fàbrica totes i cada una de les pessetes que han circulat fins a l'aparició de l'euro.

Cada pesseta enclou en les seves petites dimensions la història, la política, la religió, l'economia i l'art de l'instant en què es va encunyar. La pesseta alberga 134 anys d'història d'Espanya concentrada.

(*) Nombre originari de les cases de moneda.

L'elecció del nom es va deure principalment a la seva familiaritat d'ús. Algunes denominacions com morabatí, ral, escut, etc., van quedar sepultades sota el terme pesseta, comunament utilitzat en el període d'Isabel II. A més, sembla que a Catalunya havien circulat pessetes des d'abans de la Guerra de la Independència.

Anverso

La primera peça encunyada el 1869 és la unitat. Neix amb la llegenda de "Govern Provisional" a l'anvers, en lloc d'"Espanya", que figurarà en les encunyacions següents i en els valors d'argent. El motiu escollit va ser la personificació d'Hispània recolzada sobre els Pirineus, inspirada en les monedes de l'emperador Adrià. Per la seva banda, el bronze representava Espanya com a matrona asseguda sobre les roques. Ambdues van ser magníficament gravades per Luis Marchionni que, des del 1861, ocupava el càrrec de gravador principal de la Casa de la Moneda de Madrid.

Reverso

El revers es va disposar en argent amb l'escut d'Espanya. Mentre el bronze exposava la figura d'un lleó rampant sostenint l'escut, imatge que va donar peu a la popular denominació de perra gorda o perra chica, atès que la gent va veure un gos allà on figurava un lleó. Després d'un concurs internacional, es van extreure tres esbossos diferents que van servir d'inspiració per al model definitiu de Luis Marchionni.

Al llarg de la pervivència de la pesseta com a sistema monetari, el disseny ha evolucionat marcat per les impressions de cada moment i en direccions molt diferents.

Des de l'origen

D'acord amb el que es va establir el 1869 es manté al revers l'escut nacional d'Espanya al qual s'aniran afegint modificacions. Als anversos se substitueix la presència d'Hispània per l'efígie reial.

La Segona República marca la ruptura tipològica i introdueix motius d'inspiració republicana conformes a la condició del nou govern. En ocasions, els models sorgeixen poc elaborats per la urgent necessitat d'encunyació.

L'arribada al poder del general Franco suposa un gir en aquest sentit, ja que introdueix un retrat modelat el 1947 per Benlliure i adaptat per Manuel Marín. El retrat de maduresa es deu a Juan de Ávalos.

Fins als nostres dies

La democràcia mantindrà les mides i els valors tot incorporant la imatge del rei Joan Carles I, així com l'Escut Reial. Tanmateix, des del 1990 els tipus es renoven cada any a l'encalç d'una intenció commemorativa que va posar punt final a la tradició exclusivament monàrquica i va donar entrada a motius culturals, artístics o locals.

Els catorze valors inicialment previstos no arribaran a materialitzar-se fins al regnat d'Alfons XIII, en què es van substituir els metalls preciosos per nous metalls i aliatges, cosa que va provocar la pèrdua de la paritat entre el valor intrínsec i el nominal. Tot i així, les encunyacions d'or es van mantenir fins al 1904 i en argent fins al 1933. Aquesta última va donar pas a la pesseta groga de llautó coneguda popularment com "la rossa". A partir d'aquest moment, les encunyacions s'han basat en coure, alumini i níquel, i els dissenys han anat combinant tot tipus d'aliatges i mides.

A partir del 1989, i per motius purament econòmics, que s'afegeixen a l'interès dels col·leccionistes, se succeeixen ininterrompudament encunyacions en metalls preciosos. L'acte simbòlic de l'última encunyació de la moneda de cent pessetes constitueix el final de la història de la pesseta, les anades i vingudes, les cares i els reversos de l'apreciada moneda.