"En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor...", així comença la més apreuada joia de la literatura castellana, publicada l'any 1605 per Miguel de Cervantes Saavedra.

Una novel·la que ha conquerit el món sencer i que és potser, juntament amb la Bíblia, l'obra que s'ha traduït a més idiomes, convertint-se els seus personatges en veritables arquetipus de categoria universal: Don Quixot, idealista i somiador, i Sancho Panza, company lleial, pràctic i una mica fatalista.

El Quixot narra la història d'un gentilhome manxec que, de tant llegir llibres de cavalleria, embogeix i es creu un cavaller errant.

"... se enfrascó tanto en su lectura, que se le pasaban las noches leyendo de claro en claro, y los días de turbio en turbio; y así, del poco dormir y del mucho leer, se le secó el celebro de manera que vino a perder el juicio."

Surt tres vegades del seu llogaret en busca d'aventures i a "redreçar torts", tot confonent realitat amb ficció i resulta malparat en la major part dels casos. Finalment torna a casa seva, emmalalteix, recobra el judici i mor.

Entre la primera sortida i la tornada definitiva al llogaret, es desenvolupen tota una sèrie de petites històries, convertides en autèntics episodis cavallerescs.

"Estábase el barbero aún de rodillas, teniendo gran cuenta de disimular la risa y de que no se le cayese la barba, con cuya caída quizá quedaran todos sin conseguir su buena intención."

Però la gran aposta de Cervantes i el que ha convertit El Quixot en una novel·la immortal, a més de l'excel·lent cura del llenguatge que utilitza cadascun dels personatges, és l'aposta per la LLIBERTAT, que apareix contínuament al llarg de tot el llibre, fruit dels anys de captivitat passats a Alger:

"-La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad así como por la honra se puede y debe aventurar la vida, y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres."

Don Quixot de La Manxa fou escrita durant el segle XVII per Miguel de Cervantes Saavedra, poeta, novel·lista i dramaturg espanyol, nascut a Alcalá de Henares allà a l'any 1547, i considerat el més gran escriptor espanyol de tots els temps i un dels millors escriptors universals.

En el pròleg de les Novel·les exemplars el propi Cervantes es descriu a si mateix:

"Éste que veis aquí, de rostro aguileño, de cabello castaño, frente lisa y desembarazada, de alegres ojos y de nariz corva, aunque bien proporcionada; las barbas de plata, que no ha veinte años que fueron de oro, los bigotes grandes, la boca pequeña, los dientes ni menudos ni crecidos, porque no tiene sino seis, y ésos mal acondicionados y peor puestos, porque no tienen correspondencia los unos con los otros; el cuerpo entre dos estremos, ni grande, ni pequeño, la color viva, antes blanca que morena; algo cargado de espaldas, y no muy ligero de pies; éste digo que es el rostro del autor de La Galatea y de Don Quijote de La Mancha, y del que hizo el Viaje al Parnaso, a imitación del de César Caporal Perusino, y otras obras que andan por ahí descarriadas y, quizá, sin el nombre de su dueño. Llámase comúnmente Miguel de Cervantes Saavedra. Fue soldado muchos años, y cinco y medio cautivo, donde aprendió a tener paciencia en las adversidades. Perdió en la batalla naval de Lepanto la mano izquierda de un arcabuzazo, herida que, aunque parece fea, él la tiene por hermosa, por haberla cobrado en la más memorable y alta ocasión que vieron los pasados siglos, ni esperan ver los venideros, militando debajo de las vencedoras banderas del hijo del rayo de la guerra, Carlo Quinto, de felice memoria."

Amb els 50 anys complerts, i autor de vàries obres de poesia, teatre i novel·la, va publicar "L'enginyós cavaller Don Quixot de La Manxa", amb el qual va assolir un èxit immediat, si bé no li va permetre resoldre les dificultats econòmiques que van dominar la major part de la seva vida. Pocs anys després es va editar la còpia escrita per Alfonso Fernández de Avellaneda, fet que va motivar Cervantes per completar la segona part de El Quixot, publicada l'any 1615 amb al·lusions freqüents al "fals Quixot".

" ... entró acaso el alcalde del pueblo en el mesón con un escribano, ante el cual alcalde pidió don Quijote, por una petición, de que a su derecho convenía de que don Álvaro Tarfe, aquel caballero que allí estaba presente, declarase ante su merced cómo no conocía a don Quijote de la Mancha, que asimismo estaba allí presente, y que no era aquel que andaba impreso en una historia intitulada Segunda parte de don Quijote de la Mancha, compuesta por un tal de Avellaneda, natural de Tordesillas."

Va morir el 23 d'abril de 1616, dia declarat per la UNESCO Dia Mundial del Llibre.

Diego de Silva y Velázquez, pintor espanyol considerat la personalitat artística més destacada del seu temps, va néixer a Sevilla l'any 1599. De mare sevillana i pare d'origen portuguès, va iniciar molt jove la seva trajectòria i va rebre la major influència, no només pictòrica sinó també cultural i literària, de mans de Francisco Pacheco, pintor d'estil manierista. Amb només divuit anys es va convertir en un pintor independent després d'examinar-se en el gremi de pintors de la seva ciutat natal.

Durant la seva primera etapa, que transcorre entre els anys 1618 i 1623, Velázquez fa algunes obres religioses i escenes costumistes en què desenvolupa la tècnica del clarobscur i on s'evidencia la gran influència del naturalismes de Caravaggio. La capacitat de convertir les escenes religioses en quelcom proper i realista constitueix una característica important que va transmetre a altres artistes del seu temps.

L'any 1623 fou nomenat pintor de la cort, on va començar una carrera cortesana en què va rebre diversos títols com uixer de cambra i cavaller de l'Ordre de Santiago. Durant aquesta època va fer nombrosos retrats de la família reial en què aconsegueix gran realisme i sobrietat mitjançant l'ús de la llum.

Durant els seus dos viatges a Itàlia, un l'any 1629 i l'altre el 1648, Velázquez aconsegueix transformar el seu estil pictòric, el dota d'una nova llum i colors més vius, i arriba a aconseguir la perspectiva aèria.

En l'etapa final de la seva pintura és quan assoleix el seu desenvolupament màxim i realitza les seves obres mestres. Mor a Madrid l'agost de 1660 després d'una llarga malaltia.

Velázquez va conservar el tenebrisme i realisme, però no va mostrar massa afició per les figures mitològiques ni per perfilar els contorns humans. L'important per al pintor no era sorprendre per la seva capacitat de reproduir allò que veia, sinó demostrar fins on podia arribar amb la seva pintura.

Per la seva enlluernadora varietat de pinzellades i una subtil harmonia de colors, va aconseguir efectes de forma, textura, lluminositat i atmosfera que el van convertir en un precedent de l'impressionisme.

Durant els posteriors segles XVIII, XIX i XX, foren molts els artistes que es van inspirar en la pintura de Velázquez per elaborar algunes de les seves propostes més destacades com Francisco de Goya, Edouard Manet, Auguste Renoir, Claude Monet o Pablo Picasso.

Veure col·lecció

"L'enginyós cavaller Don Quixot de La Manxa" va tenir èxit de manera immediata, com bé demostra l'aparició de dues edicions falses a Lisboa poques setmanes després de la seva publicació. I només van passar set anys fins a la seva primera traducció a l'anglès per Thomas Shelton amb el títol "The History of the Valorous and Wittie Knight-Errant Don Quixote of the Mancha". Posteriorment s'han publicat nombroses traduccions que l'han convertit, juntament amb la Bíblia, en el llibre traduït a més idiomes de tot el món.

L'any 2002 fou escollit el millor llibre de ficció de la història, en una selecció organitzada pel Club del Llibre de Noruega i la Fundació Nobel entre 100 escriptors de 54 països.

Ha inspirat la realització d'obres literàries, pel·lícules de cinema, composicions musicals, obres de teatre, ballet, pintura, segells, còmics... arreu del món.

I ha donat lloc a una paraula pròpia del diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola:

quijote2. m. Hombre que antepone sus ideales a su conveniencia y obra desinteresada y comprometidamente en defensa de causas que considera justas, sin conseguirlo. 2. Hombre alto, flaco y grave, cuyo aspecto y carácter hacen recordar al héroe cervantino.

L'any 2005 es compleix el IV Centenari de la primera edició de l'obra. I per commemorar aquesta efemèrides, l'FNMT-RCM ha encunyat una col·lecció formada per tres monedes de 8 rals de plata de 10 euros de valor facial, un cinquantí de plata de 50 euros de valor facial i una moneda de 8 escuts d'or de 400 euros de valor facial; així com una moneda de plata de 12 euros de valor facial i una moneda commemorativa de 2 euros.

Si desitja obtenir més informació, pot visitar els enllaços següents:

Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes: www.cervantesvirtual.com

Isabel I de Castella, més coneguda com Isabel la Catòlica, va néixer a la localitat de Madrigal de las Altas Torres (Àvila) el 22 d'abril de 1451 al palau del seu pare, Joan II de Castella, casat amb Isabel de Portugal.

Amb molt poques possibilitats d'arribar al tron de Castella en el seu naixement, la declaració d'il·legitimitat de la seva neboda Joana la Beltraneja la va convertir en hereva del seu germanastre Enric IV, si bé va haver de vèncer la guerra civil de 1475 a 1479 per ocupar el tron. El seu matrimoni amb Ferran d'Aragó va permetre restablir l'ordre i l'autoritat monàrquica a les dues Castelles, i Espanya es convertí en una nació forta, dinàmica i expansiva, on hi van tenir lloc esdeveniments tan importants com la conquesta de Granada i de les illes majors de Canàries, i el descobriment d'Amèrica el 1492.

Aquestes fites històriques van universalitzar la figura de la Reina, que va morir a Medina del Campo el 26 de novembre de 1504. Per commemorar el V centenari de la seva mort, l'FNMT-RCM ha procedit a emetre, encunyar i posar en circulació una col·lecció de monedes en qualitat proof, així com una moneda de 12 euros, commemorativa de tan important esdeveniment.

Si vol obtenir més informació, ho pot fer mitjançant els enllaços següents:

• Diputació de Càceres: V Centenari d'Isabel la Catòlica. Arxiu homenatge a Isabel la Catòlica en el IV Centenari de la seva mort a la Revista d'Extremadura (1904).
• Arquebisbat de Valladolid: pàgina oficial V Centenari de la mort de la Reina Isabel la Catòlica.
• Medina del Campo: celebració del V Centenari de la mort d'Isabel la Catòlica a Medina del Campo.
• Madrigal de las Altas Torres: V Centenari de la mort d'Isabel la Catòlica.

El seu regnat es va estendre entre els anys 1474 i 1504 i va suposar l'inici d'un període de gran expansió i prosperitat que situaria Espanya al capdavant d'Europa durant una mica més d'un segle.

Per voluntat dels monarques Catòlics, Espanya va protagonitzar fets tan rellevants que marcarien el rumb de la seva història, com ara la unificació dels diferents regnes sota la seva Corona, la integració definitiva de Canàries a la Corona Castellana, l'annexió del Regne Natzarí de Granada, o la llegenda de Cristòfol Colom al Nou Continent.

El sistema monetari es basava en l'or, la plata i el billó. La diversitat monetària existent als diferents regnes d'Espanya en arribar els Reis Catòlics estava influenciada per dues àrees diferents: la musulmana i l'europea. Els regnes que integraven la Corona d'Aragó emetien cadascun la seva pròpia moneda. Isabel i Ferran, durant el seu regnat, van tendir a unificar els tipus monetaris, en especial a Castella.

La primera normativa per a Castella data del 26 de juny de 1475, i establia el castellà com a unitat de l'or, amb els bustos afrontats dels monarques. També establia el doble castellà, peça que fou anomenada excel·lent per la puresa del seu metall; en ell hi apareixen els sobirans i l'àguila de Sant Joan cobrint l'escut, al revers. Per a la plata s'establia el ral, i els seus divisors mig i quart de ral. En billó, aliatge de plata i coure, encunyen la blanca, i els seus tipus representaven les sigles dels reis.

La Pragmàtica de Medina del Campo, dictada l'any 1497, establirà les normes d'encunyació per a la nova peça d'or: l'excel·lent de la granada, basat en el ducat venecià, moneda acceptada a Europa i ja implantada a València i Aragó des de 1483. Aquesta moneda tenia múltiples de 2, 4, 10 i 20, i un divisor, el mig excel·lent. Aquesta disposició pretenia unificar el sistema monetari i, a més, regulava el funcionament de les cases de moneda i moneders. Introdueixen també un nou valor en plata, l'octau de ral.

En una Reial Cèdula de 1503, Isabel ordena que s'encunyi a la Casa de Moneda de Sevilla "l'or que arribi de l'Illa Espanyola i de la resta d'illes i terra ferma del mar Oceà"; aquesta seca també produirà moneda de plata i de coure.

Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó són, sens dubte, dues grans personalitats de la història espanyola i europea, i la seva unió, exercint el seu regnat en un pla d'igualtat, va constituir un fet sense parió a l'Europa del seu temps.

La importància d'ambdós monarques i els decisius esdeveniments que van protagonitzar han portat a successors i governants posteriors a tornar la mirada cap al seu regnat i a prendre com a referència l'esplendor de la seva època. Aquest fet s'ha reflectit de manera significativa en les múltiples representacions que s'han realitzat dels Reis, dels seus símbols característics i, en definitiva, del seu important moment històric en els diferents documents de l'Estat des dels primers anys del segle passat, documents que ha dissenyat i realitzat la Reial Casa de la Moneda, com a Seca i Impremta Nacional, continuadora de l'activitat dels tallers artesans de segles anteriors.

Els Reis Catòlics adopten determinades divises com a símbols que s'han mantingut i algunes encara es troben avui dia en el nostre escut nacional. D'Isabel és l'àguila de Sant Joan que sosté les armes del regne, a les quals la sobirana va afegir el lema "sub umbra alarum tuarum protege nos" (protegeix-nos sota l'ombra de les teves ales), que obeeix a la devoció de la Reina per l'evangelista. També foren emblemes de la Reina el jou i les onze fletxes abatudes, que simbolitzen la unitat i l'imperi.

De Ferran és el nus gordià, que fa al·lusió al que va partir Alexandre el Gran amb la seva espasa. Es representa tot sol o bé tallat pel jou isabelí la inicial del qual "Y" fa referència a la Reina.

La divisa de Don Joan Carles I encara conserva els símbols per antonomàsia dels Reis Catòlics: el jou i les fletxes amb el nus gordià.

El Cantar de Mio Cid tracta el tema de l'honor, un valor de gran importància per a la gent de l'època. La necessita de recuperar l'honra perduda és el que dóna impuls a les gestes empreses per l'heroi.

El poema comença amb l'exili del Cid, primer motiu de deshonra, després de ser acusat de robatori. Aquest deshonor implica també ser desposseït de les seves heretats o possessions a Vivar i privat de la pàtria potestat de la seva família.

Després de conquerir València, gràcies a la seva prudència i astúcia, l'heroi aconsegueix el perdó reial i una nova heretat, el senyoratge sobre València. Per ratificar el seu nou estatus de senyor de vassalls, es concerten les noces de les seves filles amb llinatges del màxim prestigi com són els infants de Carrión.

Però el destí és imprevisible i transforma aquest moment de felicitat en una nova caiguda de l'honra del Cid, a causa de l'ultratge dels infants a les filles del Cid, que són vexades, malferides i abandonades a la roureda de Corpes, fet que suposa segons el dret medieval el repudi d'aquestes per part dels de Carrión.

Per això el Cid al·lega la nul·litat dels matrimonis en un judici presidit pel rei, en què els infants de Carrión són infamats públicament i apartats dels privilegis de què abans gaudien com a membres del seguici reial. Per contra, les filles del Cid concerten matrimonis amb reis d'Espanya i assoleixen el màxim ascens social.

Tot i tractar-se d'una obra anònima, l'anàlisi del text conservat demostra que pertany a un autor culte, amb coneixements precisos del dret vigent a finals del segle XII i principis del XIII, i que coneixia els voltants de Burgos. S'han acumulat diverses teories sobre la seva identitat: s'ha parlat d'un joglar de Medinaceli i d'un altre de San Esteban de Gormaz, d'un poeta de les valls del Jiloca o Jalón, i fins i tot de Jerónimo de Périgord.

El mes de maig de l'era de Cèsar de 1245 (1207 de l'era cristiana), un abat que només s'identifica com a Pedro, va acabar de copiar un manuscrit de gairebé quatre mil versos aprofitant l'èxplicit o conclusió per demanar, segons costum arrelada entre els amanuenses medievals, un do: "quien escrivió este livro, dél[e] Dios paraíso.¡Amén!Per Abbat le escrivió en el mes de mayo, en era de M e CC e XLV años".

La còpia de Per Abbat contenia un relat de la vida de Rodrigo Díaz de Vivar que, como en tantes obres coetànies, no tenia títol però que molt després es coneixeria com a Cantar de Mio Cid o Poema de Mio Cid. Per tant, Per Abbat copiava un text anterior, la data de composició del qual segueix sent objecte de debat.

A l'Edat Mitjana "escriure" significava només "ser el copista", i per referir-se a qui avui dia coneixem com a autor hauria de dir "compuso" o "fizo". Això invalida la teoria de Colin Smith segons la qual l'autor fou Per Abbat.

Existeix un exemplar únic que actualment es troba a la Biblioteca Nacional a Madrid.

Es tracta d'un exemplar de 74 fulls de pergamí gruixut al qual en falten tres, un a l'inici i dos entre els fulls 47, 48 i 69, 70. Dos fulls més li serveixen de guardes. En molts dels fulls hi ha taques degudes als reactius emprats ja des del segle XVI per llegir el que, en principi, s'havia esblaimat. L'enquadernació del volum data del segle XV. Està feta en taula folrada de badana i amb orles estampades.

El manuscrit és un text seguit sense separació en cantars, ni espai entre els versos, els quals s'inicien sempre amb lletra majúscula.